El #N9N i tant que votaré! I votaré el que penso: #NoSi

Mai renunciaré a l’oportunitar de introduir un vot a una urna. I menys ara on ens calen demòcrates per a reforçar una democràcia molt tocada.

Com es poden dir coses com aquesta?

image

Vaig votar al multireferéndum i votaré a qualsevol urna que em posin davant. Repeteixo, hi ha massa en joc.

Ara bé, ni el #9N m’agradava, ni el #N9N m’agrada. Sento vergonya aliena quan es parla de referendums «no vinculants». Això és democràcia?

I no m’agrada la pregunta, feta amb la intenció d’incorporar a qui finalment ha quedat voluntariament fora.  En lloc de tenir una pregunta clara en tenim dues, que a més deixa fora la meva opció.

En aquest escenari, on l’unic que comptarà es el nombre de vots emesos (els unionistes majoritariament no es presentaran), exerciré el meu dret a vot amb absoluta llibertat (com sempre XD). Aquí teniu el meu vot:

image

Si, ja ho sé, el vot és nul, però deixeu-me que m’expliqui;

  • El vot nul és un recurs que he utilitzat moltes vegades quan les opcions que puc votar no em representen i a més crec que la votació te elements que impedeixen l’exercici del vot lliure per part de totes les opcions. És obvi que, per molts motius, ens trobem en aquest escenari.
  • Dic NO a la primera pregunta per que no vull un nou estat. Per a mi, els estats actuals, i en concret els europeus (fills dels estats-nació del XIX), son el problema. Jo vull més Europa i menys estats. Vull menys estats que divideixin el mon en fronteres reals o fictícies que resten llibertats a les persones. Per tant, no. No vull un nou estat.
  • Dic SI a la segona pregunta (tot i que no em deixen) ja que soc un ferm defensor del principi de subsidiaritat. Allò que l’Ismael Peña-López va definir al #oGovDayTerrassa com a «Subsidiartitat Radical». No crec que a Madrid s’hagi de decidir coses que només afecten als catalans, com no crec que a Barcelona s’hagin de decidir coses que només afecten als terrassencs.

ja ho veieu, seguint amb les meves utopies… 😉

 

 

I enguany l’espanyolisme em porta a donar suport l’#11s2014 a la #V

safe_image

Mai he votat ni a Pujol ni a Mas. De fet mai he votat a cap dels partits majoritaris. Massa sovint sento que no em representen. Per això sempre he defensat models de democràcia més directe i menys representativa, i per això mai, mai, renunciaré al meu dret a vot. Que no em vulguin vendre la moto que és la «Consulta del Mas».

Si l’any passat vaig decidir no participar a la via catalana ja que el nacionalisme català, durant el darrer any, m’havia fet sentir incomode i no em sentia partícep, enguany qui s’ha lluÏt ha estat el nacionalisme espanyol….

Son tant poques les veus de l’unionisme que defensin la unitat d’Espanya respectant el dret a decidir dels catalans, i son tants els que defensen que el catalans no poguem votar, que el tema s’ha convertit en insuportable.

Quina enveja la situació al Regne Unit i a Escòcia. M’es igual el resultat. L’important és que en una democràcia com cal es pot debatre amb normalitat i votar sobre qualsevol tema. La carta oberta de les «celebrities» a favor de la unitat diu als escocesos: «The decision on whether to leave our shared country is, of course, absolutely yours alone«.  Això ha estat imposible d’escoltar a Espanya (excepte a algú com en Varsavsky):

//platform.twitter.com/widgets.jsTot han estat insults, descualificacions i justificacions per que els catalans NO PUGUEM VOTAR!!!!

LI DIUEN DEMOCRÀCIA I NO HO ÉS.

Darrerament he anat fent piluades al respecte. Aquí teniu l’storify:

Total, que he decidit tornar a la posició de 2012 i recolçar la convocatòria de la V de l’11 de setembre ja que la legalitat és garantir que es pugui exercir el dret a l’autodeterminació i, avui més que mai la democràcia necessita demòcrates.

ARA ÉS L’HORA DE VOTAR!

Allà ens veiem.

Una reflexió a #AcampadaTrs sobre el #15M que també serveix pel @ProcesConstituent

Fa unes setmanes, en @didaquis, mentre treballava al projecte alesvuitalraval.org va publicar aquest tuit:

Gràcies al @didaquis, a @diplomaticat i a @arxiudeterrassa he aconseguit recuperar el tall de vídeo i l’he pujat al YouTube.

[embedplusvideo height=»400″ width=»600″ editlink=»http://bit.ly/1359xZ9″ standard=»http://www.youtube.com/v/_3gwv7sBE4A?fs=1&hd=1″ vars=»ytid=_3gwv7sBE4A&width=600&height=400&start=&stop=&rs=w&hd=1&autoplay=0&react=0&chapters=&notes=» id=»ep1004″ /]

 

El que vaig voler dir aquell dia era que el #15M (la convocatòria original que va portar a la manifestació) parlava de democràcia i no d’altres coses.

A l’inici del #15M, i a les acampades, hi varen participar persones de diferents ideologies (de lliberals a llibertaris) que volien donar un tomb de la «democràcia formal» on som ara cap a una «democràcia real» on les decisions que es prenguessin fossin un clar reflex de la voluntat popular.

Casualment, el 14 de maig, i sota el lema PROU RETALLADES es va produir un altre manifestació on sindicats i partits d’esquerra reclamaven al govern un canvi a la política econòmica.

Les dues manifestacions eren igual de legítimes i, de fet, va haver-hi força gent que va anar a la manifestació del 14 i a la del 15. Però eren diferents. Per això hi van haver-hi dues.

Ara bé, el moviment del #15M inicialment era força transversal, però va acabar sent un moviment d’esquerres i, per tant, parcial. Aquest, amb d’altres motius, va fer que perdés força i que, a hores d’ara el clam per una democràcia real tingui una veu més fluixa …

Per a mi, la mateixa reflexió serveix pel ProcésConstituent. Considero fonamental que si Catalunya acaba sent independent, hi hagi un procés constituent transversal que garanteixi un funcionament profundament democràtic. Una vegada més, la cosa ha derivat cap a defensar un model ideològic concret, el que fa que no serveixi com a eina transversal i, el que es pitjor, pel nom que han decidit usar, dificulti el naixement d’un procés transversal amb aquest objectiu comú.

Un procés constituent ha de ser transversal i inclusiu, i aquest, tristament no ho és.

Per què he decidit no participar a la #ViaCatalana?

dretadecidirhotot

No em considero nacionalista i, sincerament, la independència no és per a mi un objectiu. Tot i així, l’any passat vaig decidir participar a la manifestació del 11 de setembre i vaig explicar els motius al post «Catalunya, Nou Estat d’Europa. Hi aniré!«.

Enguany, en canvi, he decidit que no participaré a la «Via catalana cap a la independència», i també vull explicar el perquè.

M’ha costat prendre la decisió ja que segueixo creient (tal com escrivia fa un any)  «que cada poble ha de decidir el seu futur, i que Catalunya ha de treballar, des d’Europa, per un mon just i amb futur.»

Ara bé, tal com ho veig, el darrer any les coses han anat a pitjor, bàsicament en tres aspectes:

  • A la manifestació del 11 de setembre de l’any passat, per primera vegada, l’independentisme va superar l’àmbit del nacionalisme. A la manifestació vaig veure com, quan alguns intentaven començar amb el clàssic «Boti, Boti, espanyol el que no boti», la majoria els feia callar. Al darrer any s’ha produït una involució. El nacionalisme ha tornat a apoderar-se del independentisme i l’odi a «l’Espanya que ens roba» torna a ser l’argument bàsic.
  • Crec que l’ANC va fer una bona feina fins arribar a la manifestació de l’any passat. Però crec que va ser un error deixar el procés des d’aleshores en mans de la partitocràcia. Un procés d’aquesta transcendència no es pot deixar en mans dels partits que sols miren pel seu interès electoral a curt. Ningú està fent propostes pel dia desprès de la consulta (la meva esperança en «el procés constituent» s’ha esfumat quan aquest sembla que s’ha convertit en una nova «esquerra unida, alternativa i popular» xD).
  • A més, la partitocràcia (tots, els nacionalistes, els federalistes, els unionistes …) han començat a fer el mal ús habitual del llenguatge que ha portat a confondre l’element democràtic (la consulta i el dret a decidir) amb un dels resultats (la independència). A aquesta confusió juguen a l’hora els nacionalistes tant catalans com espanyols (no deixa de ser curiós).

Total, que tot i seguir sense veure solució per a Catalunya dins Espanya i, que per tant cal anar cap a la independència, no vull participar en un procés on no em trobo gens còmode.

Seguiré defensant la democràcia directa per a decidir el nostre futur i treballaré per a que la ciutadania siguem consultada directament («dret a decidir-ho tot», que deiem els Pirates de Catalunya), però avui per avui, crec que la meva contribució a la independència es reduirà, quan ens preguntin, a votar-hi a favor.

Salut!

Les meves primeres publicacions … en paper a CommodoreWorld #DoYouRemember

Era l’any 1984, jo tenia 16 anyets i en feia tres que el meu pare havia comprat el nostre primer ordinador (un Commodore VIC-20).

En aquells anys, la forma de intercanviar informació i coneixements eren les revistes. Vàrem començar comprant les revistes de Club Commodore, editades pel propi importador (Microelectrónica y Control) que en poc temps va convertir-se en una secció dins la edició espanyola del Commodore World.

Aquell any vaig passar de ser un lector «passiu» de la revista i vaig enviar les meves primeres col·laboracions (vaig passar a ser 2.0), als números 6 i 7 de la revista.

Gràcies a persones que han digitalitzat les revistes i a través de diversos fòrums d’internet com bytemaniacos o Commodoremania he aconseguit retrobar-me amb elles. El meu agraiment.

Aquí teniu les imatges:

Portada_CommodoreWorld_6CW6_InputSofisticadoPortada_CommodoreWorld_7CW7_EditorChar_1CW7_EditorChar_2

Per a la democràcia necessitem demòcrates

toleranciaNo conec pràcticament a cap persona que es consideri a si mateixa racista. Tot i que, molt sovint escolto allò de “Jo no soc racista però …”. És a dir, ser racista està mal vist i per tant ningú s’hi reconeix, tot i ser-ho.

Amb la democràcia passa una cosa semblant. Ens pensem que pel fet de votar som demòcrates. I no. No és així. No som demòcrates pel fet de votar. Som demòcrates quan lluitem pels que pensen al contrari de nosaltres puguin votar. Quan lluitem per a que totes les opinions puguin ser escoltades i optades. I quan assumim la decisió de la majoria tot respectant les minories.

Fa temps que penso que la qualitat de la nostra democràcia està sota mínims. Valors intrínsecs de la democràcia com la diversitat, la pluralitat i la tolerància estan desprestigiats. Els partits polítics en son els principals responsables. Han convertit la política en un joc de “fanboys”.

Els de dretes consideren que els d’esquerres son l’enemic, responsables de tots els mals. I els d’esquerres pensen just el contrari. El mateix passa amb els nacionalistes. Els “catalanistes” consideren que tota la culpa es d’Espanya. Els “espanyolistes”, que la culpa és dels catalanistes. Hi ha partits importants que neguen la possibilitat de preguntar a la ciutadania sota la coartada de una presumpta il•legalitat. D’altra banda, els que ara defensen la consulta, segurament és per interès, ja que fins a data d’avui no han preguntat a la ciutadania pràcticament res.

És a dir, la majoria d’ells en tenen ben poc de demòcrates, i el funcionament dels partits dista molt de ser democràtic. Per això fa uns anys vaig col•laborar en la creació d’Els Verds, i avui recolzo a Pirates de Catalunya. Per a intentar que floreixin opcions demòcrates al marge dels partits tradicionals.

Però segurament el problema ha anat més enllà. És la pròpia societat la que ha reduït el seu nivell democràtic. Tenim una llei de partits feta a mida per a intentar evitar que determinades opcions puguin ser presents a les eleccions, adulterant la realitat política d’Euskadi, i la gent ho ha considerat normal. El mateix 15M, no assumeix els resultats electorals quan diu que “som el 99%”. Vaig participar a algunes de les assembles i, alhora que estava emocionat pel fet que, com mai, moltes persones participessin activament, em feia por el que sentia, la poca cultura democràtica que hi havia.

Hem malmès el vocabulari. Avui, els que neguen la possibilitat que la ciutadania decidim democràticament s’anomenen a si mateixos demòcrates. Els que intenten dividir a la societat, parlen de consens …

Tenim un problema real. Manquen demòcrates de veritat. I això no s’aconsegueix en un dia. Hem estat perdent el temps des de la mort del “caudillo”…

¿Por qué es legal el derecho de autodeterminación en España?

Primero debo decir que no es un tema que me preocupe mucho. La legalidad está vinculada a cumplir las leyes y estas no tienen por qué ser ni justas ni democráticas (los que todavía vivimos unos años en la época de Franco lo tenemos claro). Yo mismo he practicado la «desobediencia civil», en aquellos años en que existía una cosa que se llamaba mili, no cumpliendo y enfrentándome a posibles penas de cárcel por no acatar una ley claramente injusta.

Por tanto, priorizo la justicia y la democracia a la legalidad. Las leyes tienen que adaptarse a esos principios y no al revés. La democracia no es lo que las leyes digan.

Como segundo paso previo decir que no soy jurista. La mía es una interpretación de alguien que lee textos legales dado que me ha tocado hacerlo habitualmente a lo largo de mi vida, pero que no tengo una formación eminentemente jurídica. Dado que es evidente que hay otras personas que hacen una interpretación totalmente contraria (en estos momentos, aquellos que no quieren permitir que las personas de Catalunya podamos decidir nuestro futuro), creo que es necesario mostrar que en temas de «legalidad» nadie tiene la verdad absoluta, que es una cuestión de interpretación y que a menudo las leyes se contradicen.

Vamos al asunto.

Mi argumento principal, para defender que el derecho de autodeterminación es legal en España, se basa en que el artículo 10 de la Constitución Española reconoce que en cuanto a «los derechos fundamentales y a las libertades … se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España»

Además, el artículo 96 dice que «Los Tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno«.

Estos dos artículos vienen a decir que, los tratados internacionales que firma España no son «brindis al sol», son ley y además son la forma de interpretar los «derechos fundamentales y libertades». No es moco de pavo. Es la base de nuestro estado de derecho. Y que sea así no es casual. Cabe recordar que la Constitución se redactó y se aprobó saliendo de 40 años de dictadura con un aislamiento internacional importante. La Comunidad Internacional quería cerciorarse que lo que firmara España no era papel mojado.

Por tanto, los tratados internacionales aprobados y ratificados por España no son solo ley, sino que es la forma en que debemos interpretar nuestros derechos fundamentales y libertades.

Pues bien, entre estos tratados, España ha aprobado y ratificado el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos (Publicado en el BOE y válido desde el 30 de abril de 1977, muerto Franco y con la Constitución todavía por aprobar).

El artículo 1 del citado pacto dice textualmente: «Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.»

Habrá quien quiera negar la evidencia, pero con estos redactados está claro que, si se quiere,  la propia legislación española reconoce el derecho a cualquier pueblo (incluido el catalán) a la libre determinación … y a establecer libremente su condición política …

Un pirata como yo, firme defensor de la democracia directa, a menudo se pregunta ¿se pueden llamar demócratas a aquellos que solo buscan excusas para impedir que el pueblo puede expresar su voluntad libremente?

Participo i recolzo la candidatura pirata al Parlament

Una vegada més hem aconseguit que Pirates de Catalunya estem presents a les eleccions. Tot i què aquesta vegada ens ho han posat més difícil, ja que el requisit de presentar avals va arribar més tard i, per tant, amb menys temps per a recollir-los. Som presents a les quatre circumscripcions.

Una vegada més (i ja en van tres) recolzo i participo a la candidatura pirata ja que crec que, avui més que mai, és necessari un canvi profund en la política (tant a Catalunya com arreu).

I crec fermament que els partits pirates podran ajudar a aquest canvi (ja ho estan fent a Suècia, Alemanya, Txèquia o Sant Fruitòs del Bages) ja que, el seu ideari enllaça amb la meva forta convicció que el que necessita la política és més democràcia. Com diu el nostre lema de campanya: «Dret a decidir. A decidir-ho tot!»

La política necessita menys «profesionals de la política» i més participació de la ciutadania a la presa de decisions. De totes les decisions. Per decidir si Catalunya ha de ser «un nou estat d’Europa», però també per decidir les prioritats dels diners de tots (fiscalitat, retallades, ajuda a la banca …). És a dir, democràcia directa i transparència.

I com diria l’expresident Montilla (sic) … «fets, no paraules». El desenvolupament del nostre programa és absolutament participatiu, obert i transparent. En el moment d’escriure aquest post s’està en el procés de votació de les esmenes. Ho podeu veure aquí. Sobre la independència de Catalunya (ja que tothom pregunta xD), a PIRATA.CAT hi ha tant «independentistes» com «unionistes» com «indiferents». Sobre el que estem tots d’acord (ja que és la nostra base ideològica) es sobre el dret a decidir. Catalunya ha de ser el que la seva ciutadania, per democràcia directa, decideixi.

De la mateixa forma, hem aplicat la democràcia directa a les nostres candidatures  (la votació de Barcelona aquí) (tenint en compte les consideracions dels candidats). Fins i tot el lema de campanya ha estat escollit així.

Evidentment participar a unes eleccions, sent petits en una «partitocràcia» pensada per la perpetuació dels de sempre, no és gens fàcil. Som conscients que tindrem pocs espais públics on fer sentir la nostra veu (si algú ens veu a la tele, si us plau que avisi xD). Per tant és important l’ajuda directa que ens pugui oferir qualsevol persona. Be sigui econòmicament (òbviament, els nostre comptes també son públics) com mostrant el recolzament a les xarxes socials (likes a facebook, RT a twitter, posts a blogs …)

Si bé és cert que personalment estic immers als meus projectes profesionals i que disposo de poc temps, ajudaré amb el que pugui en aquesta campanya.

A continuació copio la candidatura per Barcelona on participo (el 74). Candidatura encapçalada per gent tant «estupenda» con en Joan, na Muriel, en Dario o en Kenneth.

Però en qualsevol cas, recordeu que la política es cosa de tots. Es massa important per deixar-la en mans dels polítics.

1. Sr. Juan Rovira Forns
2. Sra. Muriel Rovira Esteva
3. Sr. Rubèn-Dario Castañé Carmona
4. Sr. Kenneth Peiruza Cerdán
5. Sra. Aida Regi Cosculluela
6. Sr. Sergi Jordà Vera
7. Sr. Josep Jover i Padró (Ind)
8. Sra. Sonia Areán Corral
9. Sr. Jorge Coto Bautista “Tiberio”
10. Sra. Mercè Marzo Gómez
11. Sr. Víctor Rubio Albaladejo
12. Sr. David Arcos Sebastián
13. Sr. Julio Bou Santos
14. Sra. Thaïs Oliva Frigola
15. Sra. Noemi Romero Panadero
16. Sr. Xavi Vila Espinosa
17. Sr. Moisés Carrasco Forcada
18. Sr. David Esteve López
19. Sra. Remei González Manzanero
20. Sra. Francisca Carmona Palomino
21. Sr. Francisco Garrobo Raya
22. Sr. Francisco Lloret López-Nieto
23. Sr. Miguel Ponce Soriano
24. Sra. Blanca Bassas Portús
25. Sra. Raquel González Rodríguez
26. Sr. Jordi Villanueva Piquer
27. Sra. Rocío Moreno Moreno
28. Sr. Carlos Fernández Sánchez
29. Sra. Soledad Toledo Testa
30. Sr. Ignasi Morán Castany
31. Sr. Jordi Soucheiron Estruch
32. Sr. Alejo Cuervo Rieger
33. Sr. Xavier Padullés Chando “Padu”
34. Sra. Anna Cornet Casals
35. Sra. Ana María Sánchez Martín
36. Sr. Uli Wessling Tolón
37. Sra. Maria de las Mercedes Cervera Alfaro
38. Sr. Abdul Pallarés Calvi
39. Sra. María Montserrat Álvarez Ramos
40. Sr. Pablo Taxonera Ortega
41. Sr. Raúl Tudela Fernández
42. Sr. Raúl Magdalena Català
43. Sr. Marc Navarro i Gabriel
44. Sra. Gemma Rabal Jurado
45. Sra. Nieves Chueca Bonet
46. Sr. Humberto Revilla Herraiz
47. Sr. Jofre Embún Ors
48. Sr. Luis Romero Porta
49. Sra. Ester Barrero de la Rubia
50. Sra. Laura Susana Navarro González
51. Sr. Angel Aguilera Millan
52. Sr. Enrique Valls Sampons
53. Sr. Eduardo José Carreras Guillén
54. Sra. Jéssica Rubio Albaladejo
55. Sra. Rosa Gual Marín
56. Sr. Juan Irache Duesca
57. Sr. José Manuel Hidalgo López
58. Sr. Francisco Duque García
59. Sra. Marta Alcaide Luque
60. Sra. Susana Calvo Carbajo
61. Sr. Francisco Fidel Vázquez Fernández
62. Sr. Carles Fernández Julià
63. Sr. Jaume Tarradas Llort
64. Sra. Talía Salvador Obrador
65. Sra. Sandra Arnáiz Ibáñez
66. Sr. Sergio Arcos Sebastián
67. Sra. Clara García i Ortés
68. Sra. Marta Barrantes Golzálvez
69. Sr. Víctor Fernández Castaño
70. Sr. Zorión Koldobika Arrizabalaga Aguirre
71. Sr. Arnau Dunjó Ríos
72. Sra. Nuria Prieto Escuer
73. Sr. Ismael González López
74. Sr. Santiago Casas Duarte
75. Sra. María Isabel Losada Moure
76. Sr. David Pinilla Caparrós
77. Sra. María Carmen Serrano Acebes
78. Sr. Joan Rubiralta Casanova
79. Sra. María Mar de Querol Victory
80. Sr. Gerard Fontana Santoyo
81. Sr. Iván Higueras García
82. Sra. Laura Romero Banque
83. Sr. Mario Viktorov Mechoulam Nikolaeva
84. Sra. Elena García Gómez
85. Sr. Hernán Torrella Liberatore

Suplents:

1. Sr. Alexandre Fabra Fernández
2. Sra. Alejandra Mestanza de Romsée

eFacturesCat: Catalan Stratety for Dissemination eInvoices

Quite late, I posted the video of the talk about eFactures.cat I made at the meeting of PEPPOL. It is a bit outdated since the initiative also has been affected by budget cuts.

[embedplusvideo height=»365″ width=»450″ standard=»http://www.youtube.com/v/yoVok8GmaIU?fs=1″ vars=»ytid=yoVok8GmaIU&width=450&height=365&start=&stop=&rs=w&hd=0&autoplay=0&react=1&chapters=&notes=» id=»ep2197″ /]