No em considero nacionalista i, sincerament, la independència no és per a mi un objectiu. Tot i així, l’any passat vaig decidir participar a la manifestació del 11 de setembre i vaig explicar els motius al post «Catalunya, Nou Estat d’Europa. Hi aniré!«.

Enguany, en canvi, he decidit que no participaré a la «Via catalana cap a la independència», i també vull explicar el perquè.

M’ha costat prendre la decisió ja que segueixo creient (tal com escrivia fa un any)  «que cada poble ha de decidir el seu futur, i que Catalunya ha de treballar, des d’Europa, per un mon just i amb futur.»

Ara bé, tal com ho veig, el darrer any les coses han anat a pitjor, bàsicament en tres aspectes:

• A la manifestació del 11 de setembre de l’any passat, per primera vegada, l’independentisme va superar l’àmbit del nacionalisme. A la manifestació vaig veure com, quan alguns intentaven començar amb el clàssic «Boti, Boti, espanyol el que no boti», la majoria els feia callar. Al darrer any s’ha produït una involució. El nacionalisme ha tornat a apoderar-se del independentisme i l’odi a «l’Espanya que ens roba» torna a ser l’argument bàsic.
• Crec que l’ANC va fer una bona feina fins arribar a la manifestació de l’any passat. Però crec que va ser un error deixar el procés des d’aleshores en mans de la partitocràcia. Un procés d’aquesta transcendència no es pot deixar en mans dels partits que sols miren pel seu interès electoral a curt. Ningú està fent propostes pel dia desprès de la consulta (la meva esperança en «el procés constituent» s’ha esfumat quan aquest sembla que s’ha convertit en una nova «esquerra unida, alternativa i popular» xD).
• A més, la partitocràcia (tots, els nacionalistes, els federalistes, els unionistes …) han començat a fer el mal ús habitual del llenguatge que ha portat a confondre l’element democràtic (la consulta i el dret a decidir) amb un dels resultats (la independència). A aquesta confusió juguen a l’hora els nacionalistes tant catalans com espanyols (no deixa de ser curiós).

Total, que tot i seguir sense veure solució per a Catalunya dins Espanya i, que per tant cal anar cap a la independència, no vull participar en un procés on no em trobo gens còmode.

Seguiré defensant la democràcia directa per a decidir el nostre futur i treballaré per a que la ciutadania siguem consultada directament («dret a decidir-ho tot», que deiem els Pirates de Catalunya), però avui per avui, crec que la meva contribució a la independència es reduirà, quan ens preguntin, a votar-hi a favor.

Salut!

Fa uns dies vaig llegir un post al blog de Ismael Peña-López titulat «Las tres independencias (y media) de Catalunya» que em va servir per reflexionar sobre la meva posició davant la convocatòria de la manifestació independentista del proper 11 de setembre.

Fa força anys que em vaig allunyar de posiciones nacionalistes. No em trobo còmode en entorns on sempre hi ha persones que, més enllà d’estimar, defensar i treballar pel seu entorn (cosa lògica i lloable), acaben defensant posicions de superioritat envers altres. Son posicions que ratllen la xenofòbia i jo, que com la majoria de catalans tenim arrels múltiples, i que m’ha tocat moure’m per Espanya i pel mon, no suporto. Això serveix per tots els nacionalismes, des del català («els espanyols son uns vagos») a l’espanyol («a los franceses ni agua …»), passant pel que vulguis. No vull dir que totes les persones que es consideren nacionalistes siguin iguals. En conec moltes que estimen al seu país i, en canvi, no es senten superiors a cap altre. Tristament però, hi ha moltes que si. Per tant, el component nacionalista no és el que em fa recolzar la manifestació.

Seguint amb la tesi de l’Ismael, la segona aproximació és la econòmica. És a dir, la butxaca. Tampoc m’hi sento còmode, la veritat. Tenint en compte que vivim a la cinquena part del mon (el primer mon) que consumeix tres quartes parts dels recursos del planeta, encara estem en deute amb bona part del mon. És a dir, no m’agrada la idea que la independència de Catalunya pugui convertir-nos en un país més insolidari.  No m’agrada gens el discurs de «tio gilito» que s’està fent. Això no vol dir que no sigui cert que les balances fiscals amb Espanya siguin injustes, ni que no cregui que som els catalans els que hem de decidir que fem amb els nostres impostos, però en el meu imaginari de futur, sincerament, m’agradaria una Catalunya més solidaria.

Finalment, ens queda la aproximació política i sobirana. Una de les bases de la construcció d’Europa és el principi de subsidiarietat on les decisions es prenen a l’àmbit més proper possible. Els mateixos estats europeus, amb l’Espanyol en primera línia, son els que impedeixen l’aplicació del principi i de fet, impedeixen la mateixa construcció europea. Tot i no ser nou, als darrer anys s’ha vist especialment que Espanya no vol acceptar que Catalunya sigui com decideixi la seva ciutadania. I com va dir en Miguel Bosé al programa Divendres de TV3: «No es pot forçar a un poble a ser el que no vol ser».

[embedplusvideo height=»365″ width=»600″ standard=»http://www.youtube.com/v/Sl8MpEgrZMQ?fs=1″ vars=»ytid=Sl8MpEgrZMQ&width=600&height=365&start=&stop=&rs=w&hd=0&autoplay=0&react=1&chapters=&notes=» id=»ep2853″ /]

Per tant, si. El proper 11 de setembre aniré a la manifestació per a la independència sota el lema «Catalunya, Nou Estat d’Europa», perquè crec que cada poble ha de decidir el seu futur, i perquè crec que Catalunya ha de treballar, des d’Europa, per un mon just i amb futur.