Fa uns dies vaig llegir un post al blog de Ismael Peña-López titulat «Las tres independencias (y media) de Catalunya» que em va servir per reflexionar sobre la meva posició davant la convocatòria de la manifestació independentista del proper 11 de setembre.

Fa força anys que em vaig allunyar de posiciones nacionalistes. No em trobo còmode en entorns on sempre hi ha persones que, més enllà d’estimar, defensar i treballar pel seu entorn (cosa lògica i lloable), acaben defensant posicions de superioritat envers altres. Son posicions que ratllen la xenofòbia i jo, que com la majoria de catalans tenim arrels múltiples, i que m’ha tocat moure’m per Espanya i pel mon, no suporto. Això serveix per tots els nacionalismes, des del català («els espanyols son uns vagos») a l’espanyol («a los franceses ni agua …»), passant pel que vulguis. No vull dir que totes les persones que es consideren nacionalistes siguin iguals. En conec moltes que estimen al seu país i, en canvi, no es senten superiors a cap altre. Tristament però, hi ha moltes que si. Per tant, el component nacionalista no és el que em fa recolzar la manifestació.

Seguint amb la tesi de l’Ismael, la segona aproximació és la econòmica. És a dir, la butxaca. Tampoc m’hi sento còmode, la veritat. Tenint en compte que vivim a la cinquena part del mon (el primer mon) que consumeix tres quartes parts dels recursos del planeta, encara estem en deute amb bona part del mon. És a dir, no m’agrada la idea que la independència de Catalunya pugui convertir-nos en un país més insolidari.  No m’agrada gens el discurs de «tio gilito» que s’està fent. Això no vol dir que no sigui cert que les balances fiscals amb Espanya siguin injustes, ni que no cregui que som els catalans els que hem de decidir que fem amb els nostres impostos, però en el meu imaginari de futur, sincerament, m’agradaria una Catalunya més solidaria.

Finalment, ens queda la aproximació política i sobirana. Una de les bases de la construcció d’Europa és el principi de subsidiarietat on les decisions es prenen a l’àmbit més proper possible. Els mateixos estats europeus, amb l’Espanyol en primera línia, son els que impedeixen l’aplicació del principi i de fet, impedeixen la mateixa construcció europea. Tot i no ser nou, als darrer anys s’ha vist especialment que Espanya no vol acceptar que Catalunya sigui com decideixi la seva ciutadania. I com va dir en Miguel Bosé al programa Divendres de TV3: «No es pot forçar a un poble a ser el que no vol ser».

[embedplusvideo height=»365″ width=»600″ standard=»http://www.youtube.com/v/Sl8MpEgrZMQ?fs=1″ vars=»ytid=Sl8MpEgrZMQ&width=600&height=365&start=&stop=&rs=w&hd=0&autoplay=0&react=1&chapters=&notes=» id=»ep2853″ /]

Per tant, si. El proper 11 de setembre aniré a la manifestació per a la independència sota el lema «Catalunya, Nou Estat d’Europa», perquè crec que cada poble ha de decidir el seu futur, i perquè crec que Catalunya ha de treballar, des d’Europa, per un mon just i amb futur.