Ja sóc #guifinet TRSAPardal6!

Ja tinc el node en marxa. TRSAPardal6 ja forma part de la xarxa lliure, oberta i neutral Guifi.net. Moltes gràcies a tots els que m’han ajudat, en especial al cmos486 i al c_mm. Uns cracks!

Per muntar el node he utilitzat, com a antena, una Ubiquiti Nanobridge de 5 Ghz. Tant senzill com això.

La veritat és que estic encantat de formar part d’una xarxa independent dels operadors, que significa un nou espai de llibertat. D’alguna forma, també és un homenatge als radioaficionats que, com el meu pare, també cercaven  la llibertat a través de les ones. Va per tu pare!.

 

Catalunya, Nou Estat d’Europa. Hi aniré!

Catalunya - EuropaFa uns dies vaig llegir un post al blog de Ismael Peña-López titulat «Las tres independencias (y media) de Catalunya» que em va servir per reflexionar sobre la meva posició davant la convocatòria de la manifestació independentista del proper 11 de setembre.

Fa força anys que em vaig allunyar de posiciones nacionalistes. No em trobo còmode en entorns on sempre hi ha persones que, més enllà d’estimar, defensar i treballar pel seu entorn (cosa lògica i lloable), acaben defensant posicions de superioritat envers altres. Son posicions que ratllen la xenofòbia i jo, que com la majoria de catalans tenim arrels múltiples, i que m’ha tocat moure’m per Espanya i pel mon, no suporto. Això serveix per tots els nacionalismes, des del català («els espanyols son uns vagos») a l’espanyol («a los franceses ni agua …»), passant pel que vulguis. No vull dir que totes les persones que es consideren nacionalistes siguin iguals. En conec moltes que estimen al seu país i, en canvi, no es senten superiors a cap altre. Tristament però, hi ha moltes que si. Per tant, el component nacionalista no és el que em fa recolzar la manifestació.

Seguint amb la tesi de l’Ismael, la segona aproximació és la econòmica. És a dir, la butxaca. Tampoc m’hi sento còmode, la veritat. Tenint en compte que vivim a la cinquena part del mon (el primer mon) que consumeix tres quartes parts dels recursos del planeta, encara estem en deute amb bona part del mon. És a dir, no m’agrada la idea que la independència de Catalunya pugui convertir-nos en un país més insolidari.  No m’agrada gens el discurs de «tio gilito» que s’està fent. Això no vol dir que no sigui cert que les balances fiscals amb Espanya siguin injustes, ni que no cregui que som els catalans els que hem de decidir que fem amb els nostres impostos, però en el meu imaginari de futur, sincerament, m’agradaria una Catalunya més solidaria.

Finalment, ens queda la aproximació política i sobirana. Una de les bases de la construcció d’Europa és el principi de subsidiarietat on les decisions es prenen a l’àmbit més proper possible. Els mateixos estats europeus, amb l’Espanyol en primera línia, son els que impedeixen l’aplicació del principi i de fet, impedeixen la mateixa construcció europea. Tot i no ser nou, als darrer anys s’ha vist especialment que Espanya no vol acceptar que Catalunya sigui com decideixi la seva ciutadania. I com va dir en Miguel Bosé al programa Divendres de TV3: «No es pot forçar a un poble a ser el que no vol ser».

[embedplusvideo height=»365″ width=»600″ standard=»http://www.youtube.com/v/Sl8MpEgrZMQ?fs=1″ vars=»ytid=Sl8MpEgrZMQ&width=600&height=365&start=&stop=&rs=w&hd=0&autoplay=0&react=1&chapters=&notes=» id=»ep2853″ /]

Per tant, si. El proper 11 de setembre aniré a la manifestació per a la independència sota el lema «Catalunya, Nou Estat d’Europa», perquè crec que cada poble ha de decidir el seu futur, i perquè crec que Catalunya ha de treballar, des d’Europa, per un mon just i amb futur.

 

Obsesiones «Abiertas y Libres»

Estamos viviendo una época apasionante con debates globales de alto nivel en la que, por primera vez en la historia, estamos participando directamente los personas, opinando y actuando.

Es evidente que el mundo no volverá a ser lo que era en esta tierra «plana» y transparente que nos tocará vivir. Se están redefiniendo a pasos agigantados conceptos como la identidad, la privacidad o la propiedad intelectual. En este sentido, aunque soy un firme defensor de la neutralidad de la red, no sufro por los intentos de «corto alcance» de los que quieren controlarla y censurarla. La propia red, tal y como lo es, lo impide (los problemas que tienen los gobiernos como China para controlarla solo demuestran que es cuestión de tiempo …).

En este entorno decidí ayudar y participar en PIRATA.CAT, para poder defender mis ideales de democracia y transparencia, a pesar que alguna pequeña cosa me chirria.

Una de las pequeñas cosas que me chirría es lo que llamo «Obsesión anti-Microsoft».

Antes que nadie me acuse de esconder intereses ilegítimos, que se sepa que he tenido (y sigo teniendo) relación con Microsoft y con otros muchos fabricantes de software a lo largo de mi trayectoria tecnológica y profesional.

Para empezar, pemitidme hacer un poco de historia

A finales de los 80 los «Sistemas Abiertos» eran Sistemas Unix. De hecho en nuestra compañía deciamos que teníamos «Soluciones en Sistemas Abiertos». Hasta ese momento, la mayoría de sistemas eran «propietarios». Un mismo fabricante de la computadora lo gestionaba todo (hardware, sistema operativo, lenguages de programación, bases de datos …) y era materialmente imposible migrar de un sistema a otro.

En los 80 los sistemas se abrieron en dos sentidos:

  • Por una parte IBM lanzó el «PC» (como respuesta a los microordenadores de Apple) y acordó el sistema operativo con Microsoft. Lo importante del caso es que IBM acabo permitiendo que surgieran los «clónicos» que eran ordenadores con hardware similar al de IBM en los que también se podia instalar el sistema operativo de Microsoft. Fue un paso hacia la apertura. Ya no dependíamos de un solo fabricante respecto al hardware. Esto aplicó fundamentalmente a la microinformática.
  • El otro camino de la apertura fueron los sistemas Unix-like. No voy a entrar en el detalle de toda la familia Unix de la época, pero debo decir que con hardware muy diverso y sistemas diferentes pero basados en Unix (IBM AIX, HP-UX, Digital Ultrix, NCR Tower, Sperry … SCO Xenix, Novell UnixWare …), conseguiamos «portar» nuestras aplicaciones de un sistema a otro. A éste modelo era al que llamábamos sistemas abiertos y en los que personalmente trabajé durante muchos años. Aquí hablábamos de miniinformática.

El siguiente paso fue separar los datos de las aplicaciones, lo que, en el ámbito de las aplicaciones de gestión se produjo gracias a las bases de datos relacionales (Oracle, Informix, Microsoft SQL Server, SyBase … MySQL, PostgreSQL) basadas en un lenguaje común, el SQL. En el ámbito de la ofimática ,veniamos de modelos de datos propietarios (WordStar, WordPerfect, Lotus 1-2-3), cuando Microsoft lanzó Office, obviamente con un modelo también propietario.

Hasta este momento el debate del software de aplicación estaba entre el desarrollo a medida o la compra de un «paquete». En ambos casos el software se pagaba.

Fue a inicios de los 90 cuando Linus Torvalds lanzó la primera versión de Linux en un modelo «free and open source» similar al que Richard Stallman llevaba unos años promocionando en GNU. Debo decir (si me callo reviento … xD), que no es en absoluto comparable lo que Torvalds o Stallman han aportado tecnológicamente a lo que aportaron los «padres» del Unix y del C (Ritchie, Tompson, Kernighan y otros). La aportación de los primeros no fue tanto tecnológica (aunque a menudo les han dado a ellos las medallas), como del modelo de propiedad y distribución del software, que evidentemente también tiene mucha importancia.

El hecho que, en un momento determinado, Microsoft copara el mercado de los sistemas operativos de escritorio (con Windows) y de las aplicaciones ofimàticas (con Office) y que, con sus actuaciones (a menudo intentaba evitar la aparición de estándares, o incluso, basándose en su poder en el mercado implementaba «sus» estándares) intentara mantener «sine die» dicho monopolio hizo que se empezara a considerar «el demonio» (The Evil) en el ámbito TIC. Obviamente, su competencia en el ámbito del software propietario, se sumó directa o indirectamente al linchamiento

Personalmente, mantengo la idea que algo es «abierto» cuando me permite cambiar. Nada tiene que ver con el modelo de propiedad del software. Son los «estándares» abiertos y libres los que hacen que los sistemas (propietarios o no) sean abiertos. El desarrollo de los estándares en el ámbito de las TIC ha recibido un fuerte impulso desde la generalización de Internet. Los cuerpos de estandarización (IETF, ISO, OASIS, ECMA, ETSI, la propia ONU …) han tenido mucho trabajo en los últimos años. Pero los cuerpos de estandarización también están sometidos a conflictos de intereses. En dichos organismos convergen fabricantes, estados, organismos públicos, etc … cada uno de ellos con sus (legítimos) intereses. En los últimos años he participiado en diversos de ellos por diversos temas, y he podido observar como cada uno defiende sus intereses, a veces de forma no demasiado ética.

En cualquier caso, sigo creyendo firmemente que la «apertura» de los sistemas dependerá en gran manera del trabajo de dichos organismos. En este sentido, la publicación del ISO 29500 (los que utiliza Microsoft en Office a partir de 2007), creo que es una de las mejores noticias en pro de la «apertura» de los últimos tiempos. La verdad, no he conseguido entender que se critique a la vez a Microsoft por mantener formatos cerrados, y por abrirlos.

A fecha de hoy, es evidente que el modelo «free and open source» ha tenido un éxito importante. Yo he participado en el desarrollo de soluciones «open source» y, como casi todos, he utilizado soluciones «open source» tanto en el ámbito personal como profesional. Es un modelo que ha venido para quedarse. Ahora bién, como siempre, «no es oro todo lo que reluce». He conocido demasiados proyectos que, bajo la buena imagen del «open source», lo único que han servido ha sido para que dinero público se dedicara a dar negocio a grandes empresas TIC

Al final, es el usuario el que elige, y éste debe estar espectante de no quedar en manos de una única compañía y sus intereses. Para ello son fundamentales los estándares libres y abiertos. Sobre el modelo de propiedad del software, cada vez tendrá menos importancia. Cada vez más el software solo es una parte de la infraestructura que nos provee del servicio (Google, Facebook, iTunes …). A estos que van de «don’t be evil», seguramente es a los que habrá que vigilar, y olvidarse ya de la «Obsesión anti-Microsoft».

Mapping for payment codes between UN/ECE 4461 and Facturae 3

The UN/ECE 4461 codelist for Payment Means is widely used (EDIFACT, UBL …).

Now, the version 4 of spanish invoice syntax «facturae» (currently in draft), also uses this codelist, but, version 3, uses its own codelist.

Today, for developing purposes, I need a mapping between both and, I didn’t found «googleing» by Internet. So, i write a preliminary mapping using the published spreadsheet by CEN BII.

I’ve also published as a Google Docs Spreadsheet. It’s a editable document, so I hope that together we can keep improving this preliminary version.

Little Brother de Cory @Doctorow en castellano para Kindle

A raiz de la Asamblea General de la internacional de Partidos Piratas celebrada en Praga donde Cory Doctorow realizó una estupenda charla, me propuse leer su novela Little Brother, de la que tan buenas referencias tenía.

Para leer novelas, tarea que me relaja, prefiero hacerlo en mis lenguas maternas (catalán o castellano). Dado que hace poco adquirí un fantástico Kindle, me dispose a comprar el eBook en la tienda de Amazon y … solo estaban las versiones en papel.

Navegando por Internet, encontré una traducción al castellano realizada por Claudia de Bella y convertida a formato ePub por Santiago Benejam Torres. Fue en este momento cuando descubrí que mi fantástico Kindle no lee ePUB (WTF!). Total, que lo convertí a formato MOBI para poder leerlo en mi Kindle y lo publico para aquellas personas que lo puedan estar buscando.

Aquí podéis descargarlo: Little Brother Spanish Kindle Format

Amnistia fiscal pels veritables anti-sistema

Madre, yo al oro me humillo;
él es mi amante y mi amado,
pues, de puro enamorado,
de contino anda amarillo;
que pues, doblón o sencillo,
hace todo cuanto quiero,
poderoso caballero
es don Dinero.

Don Francisco de Quevedo

Mentre els eficaços responsables d’interior, Conseller Puig i Ministre Fernández Díaz, es dediquen a crear una cortina de fum amb la gran perillositat que representen aquests violents i organitzadíssims grups anti-sistema; els veritables anti-sistema, aquells que amb les seves actuacions fan que el sistema faci aigües, segueixen guanyant batalles.

La darrera, la inclusió a l’esborrany dels pressupostos d’una amnistia fiscal que, segons els càlculs del Ministre Montoro, farà aflorar 25.000 milions d’euros que significarà 2.500 milions d’euros d’ingressos per l’estat.

A banda dels problemes ètics i estètics de la mesura, posem altres números sobre la taula per veure si es podria fer alguna altra cosa amb el frau fiscal ….

Primer, si es preveu que aflorin 25.000 milions, quants diners «amagats» (bonic eufemisme) hi ha en realitat?. Segons l’Arcadi Oliveres, existeix un estudi de la Universitat Pompeu Fabra que xifra en 80.000 milions anuals els diners que escapen al control del fisc.

Segon, si en lloc de perdonar i fer tributar sols el 10% sobre els diners que aflorin, es tributés el que pertoca pels 80.000 milions, es recaptarien més de 25.000 milions d’euros (pràcticament el que cal «recuperar» enguany de dèficit). Es a dir, amb l’amnistia fiscal estem disposats a recaptar tant sols un 10% del que tocaria recaptar.

Finament, el pressupost de l’Agència Tributària que al 2.009 va arribar fins pràcticament els 1.500 milions d’euros, ha caigut fins a poc més 1.000 milions. Es a dir, menys diners per a investigar i perseguir el frau fiscal.

Tenint en compte que estan en joc més de 25.000 milions d’euros anuals, no valdria la pena augmentar els recursos en la lluita pel frau fiscal, amb més recursos per a la inspecció i la investigació?

Si s’iniciés aquest camí, estic segur que alguns d’aquests perillosos anti-sistema  que tant amoïnen a en Puig i en Fernandez-Diaz (grups d’ethical hacking, per exemple), estarien encantats de posar a disposició dels «bons» els seus coneixements i mitjans per a atrapar als veritables anti-sistema.

Indigneu-vos! Aquesta és la «seva» democràcia … la dels partits …

6à hora per tothomQue aquesta democràcia és, en realitat, una partitocràcia, no ho discuteix pràcticament ningú.

Que la ciutadania fa temps que reclama una democràcia més directa i poder dir la seva directament sense «intermediaris», tampoc.

I que els partits i els polítics «profesionals» no volen perdre el seu statu-quo, menys.

Aquest peix que es mossega la cua ens porta al darrer esperpent de la nostra «classe» política. Resulta que un dels pocs camins dels que disposem la ciutadania per a intentar intervenir directament en les decisions polítiques és mitjançant les ILPs (Iniciatives legislatives populars). Sabem que son manifestament insuficients ja que en el fons, la darrera decisió està en mans dels polítics profesionals que «tutelen» tot el procés (la ciutadania es pot equivocar, home!).

Doncs ni així.

Resulta que la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC) va decidir fa uns mesos engegar un procés de ILP sobre la famosa sisena hora. Aquesta ILP va ser admesa a tràmit pel Parlament de Catalunya.

El passat divendres, el Govern de la Generalitat va decidir «vetar» la tramitació d’aquesta ILP. Podeu obtenir més informació:

Jo no se vosaltres, però jo estic indignat!

 

Nou impuls a la eAdministració catalana amb «sistemes alternatius al certificat digital»

El Govern de la Generalitat, a la reunió d’ahir, va decidir donar un nou impuls a l’Administració Electrònica, i preveu un estalvi d’uns 1.000 milions d’euros amb una inversió de tres.

Sens dubte cal felicitar-se de la iniciativa, però hi ha un tema que segur que portarà debat. Quan parla dels «sistemes alternatius al certificat digital». Transcric:

Alternatives als certificats digitals: Obrir el món de la signatura digital als ciutadans i les empreses, oferint-los sistemes alternatius al certificat digital, amb menys requeriments. Aquests sistemes, si bé no són vàlids per a tots els casos, sí que ho són per a la majoria de tràmits que actualment es duen a terme amb l’Administració. Amb aquesta actuació es preveu incrementar significativament l’ús de l’administració electrònica per part de col·lectius poc familiaritzats amb les tecnologies de la informació.

He de reconèixer que tinc un sentiment contradictori amb aquest acord en funció de com finalment es desenvolupi.

Soc dels que he defensat (i defenso) que els certificats digitals no són un bon sistema d’autenticació. Tenen diversos problemes d’usabilitat que ha portat a que els usuaris no en facin ús. És per això que fa anys que participo en iniciatives com OpenID i segueixo força d’aprop les iniciatives nordamericanes de la ICAM i del NSTIC. Es a dir, crec que la identidad digital no passa (o no passa només) pels certificats digitals, tot i que aquests ens poden ajudar a donar seguretat a d’altres identitats que avui utilitzem diàriament (google, microsoft live, facebook, twitter …)

Ara bé, que els certificats digitals no siguin un bon sistema d’autenticació no significa que no siguin adequats per a la signatura. No és el mateix autenticació que signatura. Els models basats en criptografia asimètrica s’han demostrat els més eficaços per a garantir la seguretat jurídica dels documents signats. Cal facilitar-los i fer camins més usables (en això hi ha força gent que estem treballant i avui tenim solucions adequades) però el «joc dels barquets» (les targetes de coordenades de la banca electrònica) no pot ser una alternativa.

Conclusió: Espero que es separi clarament l’autenticació de la signatura i, que a l’autenticació ens apropem a les tendències internacionals d’identitat digital sense renunciar a sistemes que facin us de models PKI per a la signatura electrònica.

Empieza la obligatoriedad de la eFactura en Catalunya

El pasado 30 de diciembre de 2011 se publicó en el DOGC la Llei 10/2011, del 29 de desembre, de simplificació i millorament de la regulació normativa que formaba parte del paquete denominado lleis òmnibus que tanto debate generaron. El intenso debate no permitió ver a primera vista una perla que descubrí gracias a los tuits de Joan Anton Olivares i Oriol Bausà.

La perla en cuestión la encontramos en la disposición adicional cuarta, cuando dice:

… es decir, que la factura electrónica es condición de ejecución de los contratos del sector público.

Sin duda, una gran noticia desde todos los ámbitos (medioambiental, productividad, impulso de las TICs ….)

Triplicant els «early adopters» de @partit_pirata fins a superar els vint mil vots

Fa un any, a les eleccions al Parlament de Catalunya, quan tot just feia un parell de mesos s’havien «legalitzat», Pirates de Catalunya varem aconseguir 6.451 vots. En aquell moment, vaig escriure que aquests votants els hauriem de considerar els nostres «early adopters».

En aquell moment, les meves previsions eren de 20.000 vots i, vaig reconèixer que els més de sis mil vots, per a mi, era un resultat decebedor.

Des d’aquelles eleccions han passat unes municipals, on encara varem poder presentar candidatura a pocs municipis. Aquestes municipals van coincidir amb les movilitzacions del #15m i les acampades. Per a veure l’evolució del vot pirata ens podem fixar en dues ciutats importants com son Barcelona i l’Hospitalet del Llobregat. A Barcelona el % de vot es va multiplicar per 3, i a l’Hospitalet per 4.

D’aquestes municipals cal destacar que el vot que es pot considerar de protesta (nul + blancs + escons en blanc) va arribar fins pràcticament el 8%, sens dubte influenciat pel #15m i les acampades. A aquestes generals, a Catalunya, aquest vot ha fregat el 5%. Tenint en compte que aquest vot habitualment estava al voltant del 1%, reflexa clarament que el nivell de descrèdit de la partitocràcia va en augment …

Finalment, les meves previsions per a aquestes eleccions generals era obtenir al voltant de 30.000 vots. Ens hem quedat en 21.771. Podem considerar que s’ha multiplicat per tres el vot respecte a les autonòmiques, però amb una evolució més moderada respecte a les municipals (allà on varem ser presents). Tenint en compte que, per exemple el número de «fans» a facebook tant s0ls s’ha multiplicat per 1.5, podem dir que hem doblat el rati respecte a la presència «virtual».

Personalment esperava que la recollida d’avals (més de 9.000) tindria un impacte més positiu. Podem dir que el vot a aquestes generals no ha estat tan agosarat com a les municipals (amb les places amb acampades) i hem tingut menys vot de protesta (del 8% al 5%) i la evolució del vot pirata ha estat una mica menor.

Com a pirates, hem crescut, però el camí a recórrer encara és molt gran.  Encara no hem aconseguit transmetre que l’alternativa a la partitocràcia és la democràcia directa. La que defensa i impulsa Pirates de Catalunya.

Molta més gent ha votat pirata, però encara son «early adopters» …