El #N9N i tant que votaré! I votaré el que penso: #NoSi

Mai renunciaré a l’oportunitar de introduir un vot a una urna. I menys ara on ens calen demòcrates per a reforçar una democràcia molt tocada.

Com es poden dir coses com aquesta?

image

Vaig votar al multireferéndum i votaré a qualsevol urna que em posin davant. Repeteixo, hi ha massa en joc.

Ara bé, ni el #9N m’agradava, ni el #N9N m’agrada. Sento vergonya aliena quan es parla de referendums “no vinculants”. Això és democràcia?

I no m’agrada la pregunta, feta amb la intenció d’incorporar a qui finalment ha quedat voluntariament fora.  En lloc de tenir una pregunta clara en tenim dues, que a més deixa fora la meva opció.

En aquest escenari, on l’unic que comptarà es el nombre de vots emesos (els unionistes majoritariament no es presentaran), exerciré el meu dret a vot amb absoluta llibertat (com sempre XD). Aquí teniu el meu vot:

image

Si, ja ho sé, el vot és nul, però deixeu-me que m’expliqui;

  • El vot nul és un recurs que he utilitzat moltes vegades quan les opcions que puc votar no em representen i a més crec que la votació te elements que impedeixen l’exercici del vot lliure per part de totes les opcions. És obvi que, per molts motius, ens trobem en aquest escenari.
  • Dic NO a la primera pregunta per que no vull un nou estat. Per a mi, els estats actuals, i en concret els europeus (fills dels estats-nació del XIX), son el problema. Jo vull més Europa i menys estats. Vull menys estats que divideixin el mon en fronteres reals o fictícies que resten llibertats a les persones. Per tant, no. No vull un nou estat.
  • Dic SI a la segona pregunta (tot i que no em deixen) ja que soc un ferm defensor del principi de subsidiaritat. Allò que l’Ismael Peña-López va definir al #oGovDayTerrassa com a “Subsidiartitat Radical”. No crec que a Madrid s’hagi de decidir coses que només afecten als catalans, com no crec que a Barcelona s’hagin de decidir coses que només afecten als terrassencs.

ja ho veieu, seguint amb les meves utopies… 😉

 

 

Per què he decidit no participar a la #ViaCatalana?

dretadecidirhotot

No em considero nacionalista i, sincerament, la independència no és per a mi un objectiu. Tot i així, l’any passat vaig decidir participar a la manifestació del 11 de setembre i vaig explicar els motius al post “Catalunya, Nou Estat d’Europa. Hi aniré!“.

Enguany, en canvi, he decidit que no participaré a la “Via catalana cap a la independència”, i també vull explicar el perquè.

M’ha costat prendre la decisió ja que segueixo creient (tal com escrivia fa un any)  “que cada poble ha de decidir el seu futur, i que Catalunya ha de treballar, des d’Europa, per un mon just i amb futur.”

Ara bé, tal com ho veig, el darrer any les coses han anat a pitjor, bàsicament en tres aspectes:

  • A la manifestació del 11 de setembre de l’any passat, per primera vegada, l’independentisme va superar l’àmbit del nacionalisme. A la manifestació vaig veure com, quan alguns intentaven començar amb el clàssic “Boti, Boti, espanyol el que no boti”, la majoria els feia callar. Al darrer any s’ha produït una involució. El nacionalisme ha tornat a apoderar-se del independentisme i l’odi a “l’Espanya que ens roba” torna a ser l’argument bàsic.
  • Crec que l’ANC va fer una bona feina fins arribar a la manifestació de l’any passat. Però crec que va ser un error deixar el procés des d’aleshores en mans de la partitocràcia. Un procés d’aquesta transcendència no es pot deixar en mans dels partits que sols miren pel seu interès electoral a curt. Ningú està fent propostes pel dia desprès de la consulta (la meva esperança en “el procés constituent” s’ha esfumat quan aquest sembla que s’ha convertit en una nova “esquerra unida, alternativa i popular” xD).
  • A més, la partitocràcia (tots, els nacionalistes, els federalistes, els unionistes …) han començat a fer el mal ús habitual del llenguatge que ha portat a confondre l’element democràtic (la consulta i el dret a decidir) amb un dels resultats (la independència). A aquesta confusió juguen a l’hora els nacionalistes tant catalans com espanyols (no deixa de ser curiós).

Total, que tot i seguir sense veure solució per a Catalunya dins Espanya i, que per tant cal anar cap a la independència, no vull participar en un procés on no em trobo gens còmode.

Seguiré defensant la democràcia directa per a decidir el nostre futur i treballaré per a que la ciutadania siguem consultada directament (“dret a decidir-ho tot”, que deiem els Pirates de Catalunya), però avui per avui, crec que la meva contribució a la independència es reduirà, quan ens preguntin, a votar-hi a favor.

Salut!

Per a la democràcia necessitem demòcrates

toleranciaNo conec pràcticament a cap persona que es consideri a si mateixa racista. Tot i que, molt sovint escolto allò de “Jo no soc racista però …”. És a dir, ser racista està mal vist i per tant ningú s’hi reconeix, tot i ser-ho.

Amb la democràcia passa una cosa semblant. Ens pensem que pel fet de votar som demòcrates. I no. No és així. No som demòcrates pel fet de votar. Som demòcrates quan lluitem pels que pensen al contrari de nosaltres puguin votar. Quan lluitem per a que totes les opinions puguin ser escoltades i optades. I quan assumim la decisió de la majoria tot respectant les minories.

Fa temps que penso que la qualitat de la nostra democràcia està sota mínims. Valors intrínsecs de la democràcia com la diversitat, la pluralitat i la tolerància estan desprestigiats. Els partits polítics en son els principals responsables. Han convertit la política en un joc de “fanboys”.

Els de dretes consideren que els d’esquerres son l’enemic, responsables de tots els mals. I els d’esquerres pensen just el contrari. El mateix passa amb els nacionalistes. Els “catalanistes” consideren que tota la culpa es d’Espanya. Els “espanyolistes”, que la culpa és dels catalanistes. Hi ha partits importants que neguen la possibilitat de preguntar a la ciutadania sota la coartada de una presumpta il•legalitat. D’altra banda, els que ara defensen la consulta, segurament és per interès, ja que fins a data d’avui no han preguntat a la ciutadania pràcticament res.

És a dir, la majoria d’ells en tenen ben poc de demòcrates, i el funcionament dels partits dista molt de ser democràtic. Per això fa uns anys vaig col•laborar en la creació d’Els Verds, i avui recolzo a Pirates de Catalunya. Per a intentar que floreixin opcions demòcrates al marge dels partits tradicionals.

Però segurament el problema ha anat més enllà. És la pròpia societat la que ha reduït el seu nivell democràtic. Tenim una llei de partits feta a mida per a intentar evitar que determinades opcions puguin ser presents a les eleccions, adulterant la realitat política d’Euskadi, i la gent ho ha considerat normal. El mateix 15M, no assumeix els resultats electorals quan diu que “som el 99%”. Vaig participar a algunes de les assembles i, alhora que estava emocionat pel fet que, com mai, moltes persones participessin activament, em feia por el que sentia, la poca cultura democràtica que hi havia.

Hem malmès el vocabulari. Avui, els que neguen la possibilitat que la ciutadania decidim democràticament s’anomenen a si mateixos demòcrates. Els que intenten dividir a la societat, parlen de consens …

Tenim un problema real. Manquen demòcrates de veritat. I això no s’aconsegueix en un dia. Hem estat perdent el temps des de la mort del “caudillo”…

¿Por qué es legal el derecho de autodeterminación en España?

Primero debo decir que no es un tema que me preocupe mucho. La legalidad está vinculada a cumplir las leyes y estas no tienen por qué ser ni justas ni democráticas (los que todavía vivimos unos años en la época de Franco lo tenemos claro). Yo mismo he practicado la “desobediencia civil”, en aquellos años en que existía una cosa que se llamaba mili, no cumpliendo y enfrentándome a posibles penas de cárcel por no acatar una ley claramente injusta.

Por tanto, priorizo la justicia y la democracia a la legalidad. Las leyes tienen que adaptarse a esos principios y no al revés. La democracia no es lo que las leyes digan.

Como segundo paso previo decir que no soy jurista. La mía es una interpretación de alguien que lee textos legales dado que me ha tocado hacerlo habitualmente a lo largo de mi vida, pero que no tengo una formación eminentemente jurídica. Dado que es evidente que hay otras personas que hacen una interpretación totalmente contraria (en estos momentos, aquellos que no quieren permitir que las personas de Catalunya podamos decidir nuestro futuro), creo que es necesario mostrar que en temas de “legalidad” nadie tiene la verdad absoluta, que es una cuestión de interpretación y que a menudo las leyes se contradicen.

Vamos al asunto.

Mi argumento principal, para defender que el derecho de autodeterminación es legal en España, se basa en que el artículo 10 de la Constitución Española reconoce que en cuanto a “los derechos fundamentales y a las libertades … se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”

Además, el artículo 96 dice que “Los Tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno“.

Estos dos artículos vienen a decir que, los tratados internacionales que firma España no son “brindis al sol”, son ley y además son la forma de interpretar los “derechos fundamentales y libertades”. No es moco de pavo. Es la base de nuestro estado de derecho. Y que sea así no es casual. Cabe recordar que la Constitución se redactó y se aprobó saliendo de 40 años de dictadura con un aislamiento internacional importante. La Comunidad Internacional quería cerciorarse que lo que firmara España no era papel mojado.

Por tanto, los tratados internacionales aprobados y ratificados por España no son solo ley, sino que es la forma en que debemos interpretar nuestros derechos fundamentales y libertades.

Pues bien, entre estos tratados, España ha aprobado y ratificado el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos (Publicado en el BOE y válido desde el 30 de abril de 1977, muerto Franco y con la Constitución todavía por aprobar).

El artículo 1 del citado pacto dice textualmente: “Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.”

Habrá quien quiera negar la evidencia, pero con estos redactados está claro que, si se quiere,  la propia legislación española reconoce el derecho a cualquier pueblo (incluido el catalán) a la libre determinación … y a establecer libremente su condición política …

Un pirata como yo, firme defensor de la democracia directa, a menudo se pregunta ¿se pueden llamar demócratas a aquellos que solo buscan excusas para impedir que el pueblo puede expresar su voluntad libremente?

Participo i recolzo la candidatura pirata al Parlament

Una vegada més hem aconseguit que Pirates de Catalunya estem presents a les eleccions. Tot i què aquesta vegada ens ho han posat més difícil, ja que el requisit de presentar avals va arribar més tard i, per tant, amb menys temps per a recollir-los. Som presents a les quatre circumscripcions.

Una vegada més (i ja en van tres) recolzo i participo a la candidatura pirata ja que crec que, avui més que mai, és necessari un canvi profund en la política (tant a Catalunya com arreu).

I crec fermament que els partits pirates podran ajudar a aquest canvi (ja ho estan fent a Suècia, Alemanya, Txèquia o Sant Fruitòs del Bages) ja que, el seu ideari enllaça amb la meva forta convicció que el que necessita la política és més democràcia. Com diu el nostre lema de campanya: “Dret a decidir. A decidir-ho tot!

La política necessita menys “profesionals de la política” i més participació de la ciutadania a la presa de decisions. De totes les decisions. Per decidir si Catalunya ha de ser “un nou estat d’Europa”, però també per decidir les prioritats dels diners de tots (fiscalitat, retallades, ajuda a la banca …). És a dir, democràcia directa i transparència.

I com diria l’expresident Montilla (sic) … “fets, no paraules”. El desenvolupament del nostre programa és absolutament participatiu, obert i transparent. En el moment d’escriure aquest post s’està en el procés de votació de les esmenes. Ho podeu veure aquí. Sobre la independència de Catalunya (ja que tothom pregunta xD), a PIRATA.CAT hi ha tant “independentistes” com “unionistes” com “indiferents”. Sobre el que estem tots d’acord (ja que és la nostra base ideològica) es sobre el dret a decidir. Catalunya ha de ser el que la seva ciutadania, per democràcia directa, decideixi.

De la mateixa forma, hem aplicat la democràcia directa a les nostres candidatures  (la votació de Barcelona aquí) (tenint en compte les consideracions dels candidats). Fins i tot el lema de campanya ha estat escollit així.

Evidentment participar a unes eleccions, sent petits en una “partitocràcia” pensada per la perpetuació dels de sempre, no és gens fàcil. Som conscients que tindrem pocs espais públics on fer sentir la nostra veu (si algú ens veu a la tele, si us plau que avisi xD). Per tant és important l’ajuda directa que ens pugui oferir qualsevol persona. Be sigui econòmicament (òbviament, els nostre comptes també son públics) com mostrant el recolzament a les xarxes socials (likes a facebook, RT a twitter, posts a blogs …)

Si bé és cert que personalment estic immers als meus projectes profesionals i que disposo de poc temps, ajudaré amb el que pugui en aquesta campanya.

A continuació copio la candidatura per Barcelona on participo (el 74). Candidatura encapçalada per gent tant “estupenda” con en Joan, na Muriel, en Dario o en Kenneth.

Però en qualsevol cas, recordeu que la política es cosa de tots. Es massa important per deixar-la en mans dels polítics.

1. Sr. Juan Rovira Forns
2. Sra. Muriel Rovira Esteva
3. Sr. Rubèn-Dario Castañé Carmona
4. Sr. Kenneth Peiruza Cerdán
5. Sra. Aida Regi Cosculluela
6. Sr. Sergi Jordà Vera
7. Sr. Josep Jover i Padró (Ind)
8. Sra. Sonia Areán Corral
9. Sr. Jorge Coto Bautista “Tiberio”
10. Sra. Mercè Marzo Gómez
11. Sr. Víctor Rubio Albaladejo
12. Sr. David Arcos Sebastián
13. Sr. Julio Bou Santos
14. Sra. Thaïs Oliva Frigola
15. Sra. Noemi Romero Panadero
16. Sr. Xavi Vila Espinosa
17. Sr. Moisés Carrasco Forcada
18. Sr. David Esteve López
19. Sra. Remei González Manzanero
20. Sra. Francisca Carmona Palomino
21. Sr. Francisco Garrobo Raya
22. Sr. Francisco Lloret López-Nieto
23. Sr. Miguel Ponce Soriano
24. Sra. Blanca Bassas Portús
25. Sra. Raquel González Rodríguez
26. Sr. Jordi Villanueva Piquer
27. Sra. Rocío Moreno Moreno
28. Sr. Carlos Fernández Sánchez
29. Sra. Soledad Toledo Testa
30. Sr. Ignasi Morán Castany
31. Sr. Jordi Soucheiron Estruch
32. Sr. Alejo Cuervo Rieger
33. Sr. Xavier Padullés Chando “Padu”
34. Sra. Anna Cornet Casals
35. Sra. Ana María Sánchez Martín
36. Sr. Uli Wessling Tolón
37. Sra. Maria de las Mercedes Cervera Alfaro
38. Sr. Abdul Pallarés Calvi
39. Sra. María Montserrat Álvarez Ramos
40. Sr. Pablo Taxonera Ortega
41. Sr. Raúl Tudela Fernández
42. Sr. Raúl Magdalena Català
43. Sr. Marc Navarro i Gabriel
44. Sra. Gemma Rabal Jurado
45. Sra. Nieves Chueca Bonet
46. Sr. Humberto Revilla Herraiz
47. Sr. Jofre Embún Ors
48. Sr. Luis Romero Porta
49. Sra. Ester Barrero de la Rubia
50. Sra. Laura Susana Navarro González
51. Sr. Angel Aguilera Millan
52. Sr. Enrique Valls Sampons
53. Sr. Eduardo José Carreras Guillén
54. Sra. Jéssica Rubio Albaladejo
55. Sra. Rosa Gual Marín
56. Sr. Juan Irache Duesca
57. Sr. José Manuel Hidalgo López
58. Sr. Francisco Duque García
59. Sra. Marta Alcaide Luque
60. Sra. Susana Calvo Carbajo
61. Sr. Francisco Fidel Vázquez Fernández
62. Sr. Carles Fernández Julià
63. Sr. Jaume Tarradas Llort
64. Sra. Talía Salvador Obrador
65. Sra. Sandra Arnáiz Ibáñez
66. Sr. Sergio Arcos Sebastián
67. Sra. Clara García i Ortés
68. Sra. Marta Barrantes Golzálvez
69. Sr. Víctor Fernández Castaño
70. Sr. Zorión Koldobika Arrizabalaga Aguirre
71. Sr. Arnau Dunjó Ríos
72. Sra. Nuria Prieto Escuer
73. Sr. Ismael González López
74. Sr. Santiago Casas Duarte
75. Sra. María Isabel Losada Moure
76. Sr. David Pinilla Caparrós
77. Sra. María Carmen Serrano Acebes
78. Sr. Joan Rubiralta Casanova
79. Sra. María Mar de Querol Victory
80. Sr. Gerard Fontana Santoyo
81. Sr. Iván Higueras García
82. Sra. Laura Romero Banque
83. Sr. Mario Viktorov Mechoulam Nikolaeva
84. Sra. Elena García Gómez
85. Sr. Hernán Torrella Liberatore

Suplents:

1. Sr. Alexandre Fabra Fernández
2. Sra. Alejandra Mestanza de Romsée

Catalunya, Nou Estat d’Europa. Hi aniré!

Catalunya - EuropaFa uns dies vaig llegir un post al blog de Ismael Peña-López titulat “Las tres independencias (y media) de Catalunya” que em va servir per reflexionar sobre la meva posició davant la convocatòria de la manifestació independentista del proper 11 de setembre.

Fa força anys que em vaig allunyar de posiciones nacionalistes. No em trobo còmode en entorns on sempre hi ha persones que, més enllà d’estimar, defensar i treballar pel seu entorn (cosa lògica i lloable), acaben defensant posicions de superioritat envers altres. Son posicions que ratllen la xenofòbia i jo, que com la majoria de catalans tenim arrels múltiples, i que m’ha tocat moure’m per Espanya i pel mon, no suporto. Això serveix per tots els nacionalismes, des del català (“els espanyols son uns vagos”) a l’espanyol (“a los franceses ni agua …”), passant pel que vulguis. No vull dir que totes les persones que es consideren nacionalistes siguin iguals. En conec moltes que estimen al seu país i, en canvi, no es senten superiors a cap altre. Tristament però, hi ha moltes que si. Per tant, el component nacionalista no és el que em fa recolzar la manifestació.

Seguint amb la tesi de l’Ismael, la segona aproximació és la econòmica. És a dir, la butxaca. Tampoc m’hi sento còmode, la veritat. Tenint en compte que vivim a la cinquena part del mon (el primer mon) que consumeix tres quartes parts dels recursos del planeta, encara estem en deute amb bona part del mon. És a dir, no m’agrada la idea que la independència de Catalunya pugui convertir-nos en un país més insolidari.  No m’agrada gens el discurs de “tio gilito” que s’està fent. Això no vol dir que no sigui cert que les balances fiscals amb Espanya siguin injustes, ni que no cregui que som els catalans els que hem de decidir que fem amb els nostres impostos, però en el meu imaginari de futur, sincerament, m’agradaria una Catalunya més solidaria.

Finalment, ens queda la aproximació política i sobirana. Una de les bases de la construcció d’Europa és el principi de subsidiarietat on les decisions es prenen a l’àmbit més proper possible. Els mateixos estats europeus, amb l’Espanyol en primera línia, son els que impedeixen l’aplicació del principi i de fet, impedeixen la mateixa construcció europea. Tot i no ser nou, als darrer anys s’ha vist especialment que Espanya no vol acceptar que Catalunya sigui com decideixi la seva ciutadania. I com va dir en Miguel Bosé al programa Divendres de TV3: “No es pot forçar a un poble a ser el que no vol ser”.

[embedplusvideo height=”365″ width=”600″ standard=”http://www.youtube.com/v/Sl8MpEgrZMQ?fs=1″ vars=”ytid=Sl8MpEgrZMQ&width=600&height=365&start=&stop=&rs=w&hd=0&autoplay=0&react=1&chapters=&notes=” id=”ep2853″ /]

Per tant, si. El proper 11 de setembre aniré a la manifestació per a la independència sota el lema “Catalunya, Nou Estat d’Europa”, perquè crec que cada poble ha de decidir el seu futur, i perquè crec que Catalunya ha de treballar, des d’Europa, per un mon just i amb futur.

 

Obsesiones “Abiertas y Libres”

Estamos viviendo una época apasionante con debates globales de alto nivel en la que, por primera vez en la historia, estamos participando directamente los personas, opinando y actuando.

Es evidente que el mundo no volverá a ser lo que era en esta tierra “plana” y transparente que nos tocará vivir. Se están redefiniendo a pasos agigantados conceptos como la identidad, la privacidad o la propiedad intelectual. En este sentido, aunque soy un firme defensor de la neutralidad de la red, no sufro por los intentos de “corto alcance” de los que quieren controlarla y censurarla. La propia red, tal y como lo es, lo impide (los problemas que tienen los gobiernos como China para controlarla solo demuestran que es cuestión de tiempo …).

En este entorno decidí ayudar y participar en PIRATA.CAT, para poder defender mis ideales de democracia y transparencia, a pesar que alguna pequeña cosa me chirria.

Una de las pequeñas cosas que me chirría es lo que llamo “Obsesión anti-Microsoft”.

Antes que nadie me acuse de esconder intereses ilegítimos, que se sepa que he tenido (y sigo teniendo) relación con Microsoft y con otros muchos fabricantes de software a lo largo de mi trayectoria tecnológica y profesional.

Para empezar, pemitidme hacer un poco de historia

A finales de los 80 los “Sistemas Abiertos” eran Sistemas Unix. De hecho en nuestra compañía deciamos que teníamos “Soluciones en Sistemas Abiertos”. Hasta ese momento, la mayoría de sistemas eran “propietarios”. Un mismo fabricante de la computadora lo gestionaba todo (hardware, sistema operativo, lenguages de programación, bases de datos …) y era materialmente imposible migrar de un sistema a otro.

En los 80 los sistemas se abrieron en dos sentidos:

  • Por una parte IBM lanzó el “PC” (como respuesta a los microordenadores de Apple) y acordó el sistema operativo con Microsoft. Lo importante del caso es que IBM acabo permitiendo que surgieran los “clónicos” que eran ordenadores con hardware similar al de IBM en los que también se podia instalar el sistema operativo de Microsoft. Fue un paso hacia la apertura. Ya no dependíamos de un solo fabricante respecto al hardware. Esto aplicó fundamentalmente a la microinformática.
  • El otro camino de la apertura fueron los sistemas Unix-like. No voy a entrar en el detalle de toda la familia Unix de la época, pero debo decir que con hardware muy diverso y sistemas diferentes pero basados en Unix (IBM AIX, HP-UX, Digital Ultrix, NCR Tower, Sperry … SCO Xenix, Novell UnixWare …), conseguiamos “portar” nuestras aplicaciones de un sistema a otro. A éste modelo era al que llamábamos sistemas abiertos y en los que personalmente trabajé durante muchos años. Aquí hablábamos de miniinformática.

El siguiente paso fue separar los datos de las aplicaciones, lo que, en el ámbito de las aplicaciones de gestión se produjo gracias a las bases de datos relacionales (Oracle, Informix, Microsoft SQL Server, SyBase … MySQL, PostgreSQL) basadas en un lenguaje común, el SQL. En el ámbito de la ofimática ,veniamos de modelos de datos propietarios (WordStar, WordPerfect, Lotus 1-2-3), cuando Microsoft lanzó Office, obviamente con un modelo también propietario.

Hasta este momento el debate del software de aplicación estaba entre el desarrollo a medida o la compra de un “paquete”. En ambos casos el software se pagaba.

Fue a inicios de los 90 cuando Linus Torvalds lanzó la primera versión de Linux en un modelo “free and open source” similar al que Richard Stallman llevaba unos años promocionando en GNU. Debo decir (si me callo reviento … xD), que no es en absoluto comparable lo que Torvalds o Stallman han aportado tecnológicamente a lo que aportaron los “padres” del Unix y del C (Ritchie, Tompson, Kernighan y otros). La aportación de los primeros no fue tanto tecnológica (aunque a menudo les han dado a ellos las medallas), como del modelo de propiedad y distribución del software, que evidentemente también tiene mucha importancia.

El hecho que, en un momento determinado, Microsoft copara el mercado de los sistemas operativos de escritorio (con Windows) y de las aplicaciones ofimàticas (con Office) y que, con sus actuaciones (a menudo intentaba evitar la aparición de estándares, o incluso, basándose en su poder en el mercado implementaba “sus” estándares) intentara mantener “sine die” dicho monopolio hizo que se empezara a considerar “el demonio” (The Evil) en el ámbito TIC. Obviamente, su competencia en el ámbito del software propietario, se sumó directa o indirectamente al linchamiento

Personalmente, mantengo la idea que algo es “abierto” cuando me permite cambiar. Nada tiene que ver con el modelo de propiedad del software. Son los “estándares” abiertos y libres los que hacen que los sistemas (propietarios o no) sean abiertos. El desarrollo de los estándares en el ámbito de las TIC ha recibido un fuerte impulso desde la generalización de Internet. Los cuerpos de estandarización (IETF, ISO, OASIS, ECMA, ETSI, la propia ONU …) han tenido mucho trabajo en los últimos años. Pero los cuerpos de estandarización también están sometidos a conflictos de intereses. En dichos organismos convergen fabricantes, estados, organismos públicos, etc … cada uno de ellos con sus (legítimos) intereses. En los últimos años he participiado en diversos de ellos por diversos temas, y he podido observar como cada uno defiende sus intereses, a veces de forma no demasiado ética.

En cualquier caso, sigo creyendo firmemente que la “apertura” de los sistemas dependerá en gran manera del trabajo de dichos organismos. En este sentido, la publicación del ISO 29500 (los que utiliza Microsoft en Office a partir de 2007), creo que es una de las mejores noticias en pro de la “apertura” de los últimos tiempos. La verdad, no he conseguido entender que se critique a la vez a Microsoft por mantener formatos cerrados, y por abrirlos.

A fecha de hoy, es evidente que el modelo “free and open source” ha tenido un éxito importante. Yo he participado en el desarrollo de soluciones “open source” y, como casi todos, he utilizado soluciones “open source” tanto en el ámbito personal como profesional. Es un modelo que ha venido para quedarse. Ahora bién, como siempre, “no es oro todo lo que reluce”. He conocido demasiados proyectos que, bajo la buena imagen del “open source”, lo único que han servido ha sido para que dinero público se dedicara a dar negocio a grandes empresas TIC

Al final, es el usuario el que elige, y éste debe estar espectante de no quedar en manos de una única compañía y sus intereses. Para ello son fundamentales los estándares libres y abiertos. Sobre el modelo de propiedad del software, cada vez tendrá menos importancia. Cada vez más el software solo es una parte de la infraestructura que nos provee del servicio (Google, Facebook, iTunes …). A estos que van de “don’t be evil”, seguramente es a los que habrá que vigilar, y olvidarse ya de la “Obsesión anti-Microsoft”.

Little Brother de Cory @Doctorow en castellano para Kindle

A raiz de la Asamblea General de la internacional de Partidos Piratas celebrada en Praga donde Cory Doctorow realizó una estupenda charla, me propuse leer su novela Little Brother, de la que tan buenas referencias tenía.

Para leer novelas, tarea que me relaja, prefiero hacerlo en mis lenguas maternas (catalán o castellano). Dado que hace poco adquirí un fantástico Kindle, me dispose a comprar el eBook en la tienda de Amazon y … solo estaban las versiones en papel.

Navegando por Internet, encontré una traducción al castellano realizada por Claudia de Bella y convertida a formato ePub por Santiago Benejam Torres. Fue en este momento cuando descubrí que mi fantástico Kindle no lee ePUB (WTF!). Total, que lo convertí a formato MOBI para poder leerlo en mi Kindle y lo publico para aquellas personas que lo puedan estar buscando.

Aquí podéis descargarlo: Little Brother Spanish Kindle Format

Amnistia fiscal pels veritables anti-sistema

Madre, yo al oro me humillo;
él es mi amante y mi amado,
pues, de puro enamorado,
de contino anda amarillo;
que pues, doblón o sencillo,
hace todo cuanto quiero,
poderoso caballero
es don Dinero.

Don Francisco de Quevedo

Mentre els eficaços responsables d’interior, Conseller Puig i Ministre Fernández Díaz, es dediquen a crear una cortina de fum amb la gran perillositat que representen aquests violents i organitzadíssims grups anti-sistema; els veritables anti-sistema, aquells que amb les seves actuacions fan que el sistema faci aigües, segueixen guanyant batalles.

La darrera, la inclusió a l’esborrany dels pressupostos d’una amnistia fiscal que, segons els càlculs del Ministre Montoro, farà aflorar 25.000 milions d’euros que significarà 2.500 milions d’euros d’ingressos per l’estat.

A banda dels problemes ètics i estètics de la mesura, posem altres números sobre la taula per veure si es podria fer alguna altra cosa amb el frau fiscal ….

Primer, si es preveu que aflorin 25.000 milions, quants diners “amagats” (bonic eufemisme) hi ha en realitat?. Segons l’Arcadi Oliveres, existeix un estudi de la Universitat Pompeu Fabra que xifra en 80.000 milions anuals els diners que escapen al control del fisc.

Segon, si en lloc de perdonar i fer tributar sols el 10% sobre els diners que aflorin, es tributés el que pertoca pels 80.000 milions, es recaptarien més de 25.000 milions d’euros (pràcticament el que cal “recuperar” enguany de dèficit). Es a dir, amb l’amnistia fiscal estem disposats a recaptar tant sols un 10% del que tocaria recaptar.

Finament, el pressupost de l’Agència Tributària que al 2.009 va arribar fins pràcticament els 1.500 milions d’euros, ha caigut fins a poc més 1.000 milions. Es a dir, menys diners per a investigar i perseguir el frau fiscal.

Tenint en compte que estan en joc més de 25.000 milions d’euros anuals, no valdria la pena augmentar els recursos en la lluita pel frau fiscal, amb més recursos per a la inspecció i la investigació?

Si s’iniciés aquest camí, estic segur que alguns d’aquests perillosos anti-sistema  que tant amoïnen a en Puig i en Fernandez-Diaz (grups d’ethical hacking, per exemple), estarien encantats de posar a disposició dels “bons” els seus coneixements i mitjans per a atrapar als veritables anti-sistema.