Com ja es preveia, la conclusió la Cimera de Copenhaguen ha estat un fracàs. Han pesat més els interesos dels estats (que no son exactament el mateix que els de les persones que en formen part) que l’interès global. Una cosa semblant al que ha passat als darrers anys tant en la construcció europea com en les decisions de la ONU.
Fa anys que se senten veus que anuncien la crisi del model dels estats-nació. La mateixa Unió Europea ho considerava quan va apostar pel Principi de Subsidiaritat (poc aplicat, per cert). Però els estats actuals no volen desapareixer i volen mantenir el seu model.
Els partits polítics, sobre els que s’assenta l’actual model polític de les democràcies representatives (especialment les occidentals), son els primers interessats en que tot segueixi igual. Fa anys, alguns pensàvem que el problema eren els partits polítics «tradicionals», i vàrem intentar construir partits polítics «alternatius», com podien ser Els Verds. L’actual sistema polític els ha acabat engolint.
Però estem a punt de començar l’any 2010, i el desenvolupament d’Internet, i en especial del model 2.0 està fent que les coses canviin més ràpidament del previst. Hi ha diversos exemples (globals i locals) que ho corroboren:
L’elecció de Barak Obama com a president dels EUA, precedida per l’elecció com a candidat del partit democrata, sense el recolzament del partit, i basat en bona part del suport aconseguit gràcies a les xarxes socials.
Les consultes sobiranistes a diferents pobles de Catalunya, que ha deixat als partits catalans en «fora de joc» i que no han sabut com reaccionar. Milers de persones col·laborant, al marge de les estructures dels partits, y movilitzant a un bon grapat de ciutadans enfront un estat, l’espanyol, que definitivament no ens entèn, i que en conseqüència no ens serveix (com demostra l’editorial conjunta dels diaris catalans i el suport recollit a les xarxes socials).
Les iniciatives internacionals, al marge de les estructures estatals i econòmiques, en productes de programari lliure, de sistemes de copyleft, creative commons i d’altres, que estan obligant a resituar els conceptes de propietat intelectual, mercats i economía.
La reacció internauta en front de la «Disposició Sinde» colada amb nocturnitat a l’anomenada Llei d’Economia Sostenible. En poques hores es va consensuar un manifest que, a través de blogs, facebooks i twitters es va distribuir per tot arreu i que va provocar que el Zapatero haguès de fer unes declaracions assegurant que «no es tancaria cap web» (altre cosa es la credibilitat de les afirmacions del Zapatero).
Per a mi, aquests exemples demostren bàsicament que a bona part dels ciutadans ens importa la política, pero que no ens sentim representats ni pels partits ni pels estats. És més, no volem que ens representi ningú. Volem dir la nostra directament. Volem democràcia directa.
Segurament encara estem a l’inici d’un camí que es fa dificil saber quin serà el seu final. Un camí que estarà ple de reptes i riscos. Pero no tinc cap dubte que La Terra i La Humanitat, seguint la llei de l’evolució, deixaran pel camí aquelles estructures que no ens permeten avançar cap a un futur millor i viable.
vivirconmenos.santicasas.net 